20 mayo 2017

Libros que conversan

Rate this posting:
{[['']]}


(Carta a una amiga, por ello mantengo el idioma original)

Crec recordar que et vaig comentar que llegir "Sábado", de Ian McEwan, i gairebé tot seguit "Cualquier otro día", de Dennis Lehanne, autor, aquest últim, entre d'altres de les novel·les portades al cinema “Mystic River” i “Shutter Island”, em va portar a veure d'una manera diferent la ja tòpica expressió beckiana de "societat del risc".


Ulrich Beck diu una "societat del risc" és aquella on existeix "una forma sistemàtica de fer front als riscos i inseguretats induïdes i introduïdes per la mateixa modernització", i podem acceptar que estem davant una bona definició, o si més no, puc dir que la comparteixo. Però també podem criticar-la en tant que és una definició només descriptiva, més aviat negativa, amb un biaix que certament el podem trobar en molts sociòlegs crítics amb la modernitat (1), i al meu entendre, a més, poc analítica: explica el què, però ens deixa una mica in albis pel que fa al per què. I ara entren els dos llibres (i si és que no ho vaig fer ja, et recomano vivament llegir el de Lehanne): el metge de "Sábado" viu en el risc de topar-se amb quelcom que faci mal bé la seva vida, aconseguida -pensa ell- amb el seu esforç i per això -pensa ell- amb dret a tenir-la i mantenir-la. I el risc, contra el qual usarà de forma "sistemàtica" (és a dir, estructural i inherent a la seva concepció de societat) les eines que li procura la societat, se li presenta de forma sorprenent, alarmant i necessàriament amenaçadora. Acaba bé per ell: guanya l'experiència de comprendre l'amenaça amb un cert cost familiar en tot cas no vital; però alhora,i en certa manera, acaba mal: han de fer ús de una violència que, negant la "seva" societat, li permet mantenir-la; i podria haver acabat pitjor, i aquest possible final pitjor, del que en cap moment McEwan ens dóna arguments per pensar que no podria haver esdevingut, es manté: el risc, i la seva amenaça, continuen en la societat.

El policia, i encara més el seu amig negre, de "Cualquier otro día" no està sotmès al risc d’una amenaça difusa: en el seu món, Bòston, any 1919 -amb bombes anarquistes, màfies irlandeses i grip espanyola-, patir una desgràcia, enfrontar-se a un desaprensiu, jugar-se la vida cada dia, cada moment, no és un risc imprecís, és una certesa de la que els personatges de Lehanne en són ben conscients: no es plantejen "si passarà..." sino "quan passarà...".

Aquí, per mi, rau el per què de que ara vivim en una societat del risc, i la resposta no la sabut trobar en la sociologia i sí, en canvi, en la literatura: com el metge de McEwan, ara tenim el risc de perdre allò -un beckià "estil de vida"- que en Boston, el 1919, ni el policia ni el negre podien perdre per la senzilla raó que, fora de la vida mateixa, no tenien res a perdre.

En un altre sentit, però també de forma insospitada, s'han posat a dialogar en el meu pensament "Ànima", de Mouawad, amb "Bartleby, l'escrivent", de Melville.

L'un, Debch, per sobreviure ha de fer; l'altre Bartleby, ha de deixar de fer. Les biografies dels dos autors s'imposen, en sentit diferent, sobre els seus dos personatges: l'horror físic del Líban de Mouawad apareix de forma explícita en "Ànima"; i la lluita literària de Melville -d'alguna manera també horrorosa per vital i anorreadora-, creador de la novel·la contemporània amb “Moby Dick”, novel·la que no va tenir èxit per la seva estructura moderna i anticipadora, apareix implícitament sota la impossibilitat de "novel·lar" al personatge: res sabem i res sabrem d'ell quan acabi. "Ànima" és una novela, "Bartleby..." és un relat, gairebé un conte, i no són diferents pas per l'estructura, ja que tots dos tenen presentació, nus i desenllaç, ni es distingeixen per la seva qualitat: alta en els dos casos. En la novel·la, a diferència del conte, existeix la necessitat d'un passat, d'una biografia que expliqui els fets, que d’alguna manera es presenti com la base i fonamentació d’una relació de causa efecte -per irracional que sigui-, i malgrat aquesta biografia no quedi totalment explícita, ha d'existir en la ment de l'autor per donar cos i dimensions als personatges; en el conte no cal, o més aviat, seria contraproduent. Però Melville volia, i no podia, fer una novel·la -un altre novel·la, però la societat no estava preparada_, i per això li surt un conte sublim: un conte sobre la impossibilitat d’escriure una novel·la, un relat sense biografia -i per això no hi ha novel·la-, on el personatge, que ja es pàl·lid a l'inici del conte, va empal·lidint (més: va perdent la seva fesomia, no és un "particular" diu el propi Bartleby de si mateix, cap cosa que li diuen o ofereixen no és de la seva preferència: es va delimitant pel que no és, pel que no diu, pel que no s'estima fer, i ho fa sense dir res que ens permeti particularitzar-lo, fer-lo un individu, tot el contrari de Debch, que a mida que avança es va delimitant la seva biografia, la seva història individual que li explicarà a ell mateix -i de retruc, a nosaltres- què individu en particular és).

Debch passa de la possibilitat a l'acció concreta (positivada), Bartleby de l'acció a la possibilitat inconcreta (negativitzada)

Debch es veu impulsat d'una vida corrent, sense cap preferència especial per la violència ni pels ambients violents, a cercar a l'assassí i viure en un entorn violent, no per venjança, diu, només per saber que no ha estat ell mateix l'assassí (petita digressió: l'habilitat que mostra Mouawad per fer avançar la tragèdia cavalcant l'intriga es una constant en totes les seves obres: només al final sabrem el per què de que Debch es pensi a si mateix com un possible assassí). Bartleby passa de fer còpies magistrals a "m'estimaria més no fer-ho..." (millor en angès: "I would prefer no to", on fins i tot es perd el designador "ho" i deixa totalment l'aire a què es refereix la seva no preferència).

Qui dels dos, em va preguntar el meu cervell, és mes "humà"?

Per Aristòtil, no hi ha dubte: és el ser (l’ésser) el que passa -Aristòtil diu que voluntàriament- de la potència (la facultat que pot fer possible "quelcom") a l'acció: el pintor que pinta, el músic que interpreta, el fuster que construeix un moble: la potència es reconeix en l'acte: sense acte no podem conèixer la potència.

En aquest sentit podríem dir que Debch compleix amb la humana condició (tan grega, tan tràgica!) de l'anagnòrisi: la lluita per passar del record en potència -agnòrisi- al record en acte -anagnòrisi-. Però també podríem dir que això, aquest impuls que ens porta de la potència a l'acte, aquesta força que porta a Debch a indagar en els seus passats, el pròxim i el llunyà, units per una brutal i violada ferida, no està tan lluny del comportament d'una ameba, no està tan lluny de l’animalitat que necessàriament ens conforma: de la potència d'engolir l’ameba passarà, quan es troba davant de quelcom engolible, ineludiblement a l'acte engolir-lo, sense que la voluntat tingui res a dir ni a fer. Bartleby, en canvi, oposa fermament la seva voluntat a passar de la potència (de copiar, de comprovar el ja copiat, d'anar a correus, fins i tot de sortir de l'habitació) a l'acte, i s'oposa amb un genèric "I would prefer not to". Tan genèric que, fora d’exercir violència -legítima o no- és de difícil apel·lació.

¿No és més demostratiu de l'existència de la voluntat aquest "estimar-se més no fer" quelcom, o millor, qualsevol cosa? ¿ No és precisament aquesta voluntat de "no fer" el que sí que ens distingeix profunda i radicalment de la resta d'animals?

Si trobem molt humà el desig de saber, especialment de saber qui, què i per què som el que som ( qui, què i per què és el que és davant meu), potser encara sigui més humà, en tant que ens distingeix de la resta d'éssers vius, el saber usar el "prefer not to" (intraduïble en la seva potent generalitat), el saber oposar la voluntat de preferir no usar les potències a l'impuls de convertir-les en acte a tota costa.

Potser tot això siguin pures entelèquies en el sentit que Aristòtil va donar al terme ἐντελέχεια (entelejeia): allò que té el seu fi en si mateix. O ptijor encara: en el sentit actual: coses irreals i mancades de substància.

O potser, si més no, em serviran per recordar aquests quatre llibres.

En tot cas, espero que no hagi estat mol àrid aquest text.

Molts petons

Rafa.

(1) Beck: Societat moderna, o modernitat: "La que sorgeix de la racionalització tecnològica i els canvis en el treball i en l'organització, però més enllà d'això inclou molt més: el canvi en les característiques de la societat i les biografies normals, els canvis en l'estil de vida i les formes d'estimar, el canvi en les estructures de poder i d'influència, en les formes de repressió política i de participació, en la visió de la realitat i en les normes de coneixement. En la comprensió de les ciències socials de la modernitat, l'arada, la locomotora de vapor i el microxip són indicadors visibles d'un procés molt més profund, que comprenen i redibuixen tota l'estructura social". És prou evident el punt de malignitat que, per omissió, vesa aquesta descripció sobre el procés de la modernitat, oblidant-se de tot allò que ens ha permès que les amenaces de temps anteriors, socials, però també biològiques, hagin quedat, sinó desaparegudes, molt apaivagades gràcies, precissament, a allò que anomenem "la modernitat".


-->

No hay comentarios :

Publicar un comentario