10 julio 2017

ajami (Yaron Shani i Scandar Copti)

Rate this posting:
{[['']]}

 ajami - IMDB

Al final no saps si els directors (un de jueu, Yaron Shani, i l’altre de palestí, Scandar Copti) t’han portat a l’hort o, pel contrari, t’han ajudat a “caer de la higuera”.


No saps si és un relat gomorrense o, pel contrari, és patricia-highsmithiense. Si és posmodern a l’estil de Pulp Fiction o aclaridorament apocalíptic a l’estil de Cidade de Deus.


No saps si el fet de que els actors fossin afeccionats, a l’estil del primer neorealisme, dóna frescor (també en el sentit d’utilitzar la tècnica pictòrica del fresc) o permet amagar millor la demagògia d’un discurs dirigit (allò que es diu pedantment produir diegesi: provocar la suspensió de la incredulitat en el viatge immòbil que fem en la sala del cinema o des del saló de casa).

En tot cas, paga la pena esforçar-s’hi en fer dos visionats, un per a la crítica (cinèfila) i un altre per a la crítica (socio-política).

El següent text és una indestriable barreja de les dos visions crítiques.

Dos tesis transiten per l’argument (no patiu, no diré res que pugui desvetllar-lo). La primera podria dir “en un ambient de falta de llibertat manen més els malentesos (de vegades, intencionats) que la informació veraç”; la segona, “la falta de llibertat criminalitza, però criminalitza a tothom i paguen els més febles tant fa a quin bàndol pertanyin”.

Yaron Shani, "Quiero que la gente salga aturdida por mi filme": “Ahora mismo parece que vivimos una situación desesperada. Hoy en día, siendo realista, parece imposible encontrar una solución que funcione. Pero a la vez creo en el ser humano, he visto a judíos y musulmanes cambiar de opinión cuando conocían a sus "enemigos". Soy optimista, porque si no lo fuera... ¿qué haría aquí?

GomorraCidade de Deus... també Vals Im Bashir (Ari Folman, animació i còmic) o Persépolis (Vincent Paronnaud i Marjane Satrapi, autora del còmic).


-->
Està bé, comparar Ajami amb aquestes pel·lícules (totes d’inexcusable visionat) ja diu el que penso: una molt, molt, prò que molt bona pel·lícula, sinó fos perquè...

A favor té que és un fresc d’una part molt concreta –i alhora, representativa de la tragèdia– de la societat israelí: la del barri d’Ajami, en la ciutat de Jaffa, un mon barrejat, però no mestís, enquistat en la ciutat de Tel-Aviv. Un fresc fet sense contemplacions (¿passarà a ser un clàssic la negociació entre beduins i palestins per posar preu a una venjança?), on cada cop que l’espectador vol prendre partit, els directors l’escamotegen el subjecte social o polític digne d’aquest prendre partit.

A favor té un pols tràgic, que no veus però intueixes, que manté l’argument amb un ritme que no depèn de la toma escènica o del llenguatge fílmic, sinó de la tensió que saps amagada sota una capa de realitat per molt amansida que aquesta es pugui (re)presentar.

Com tota tragèdia, un cert mecanicisme mou als personatges cap un final inexorable, però és un mecanicisme ple de decisions, i per això no és determinista. Optar per fer això o allò mou el centre de la responsabilitat des d’un suposat subjecte històric col·lectiu a un concret subjecte individual i historitzat, d’ací que cada cop que ens venen ganes de prendre partit per compassió, tanmateix no ho podem fer al no poder acceptar certes decisions.

En contra, massa interès en no deixar cap serrell sense explicació, i aquí cau en un problema: massa explicació provoca sempre un cert determinisme, parany en el que pot semblar que cau la línia argumental: la necessitat de dir el per què de tot plegat allunya aquesta pel·lícula de Gomorra i l’apropa a una policíaca: on hi ha explicació, no hi ha sentit. Per veure sentit, cal que no tot tingui explicació.

Amb tot, torno a dir, és una pel·lícula imprescindible (que si voleu, us puc facilitar): ens quedem amb el fresc i no ens costarà acceptar que, en situacions límits, segurament és cert que tot té massa explicació i poc sentit. Si no, quin sentit té que continuïn en guerra?


No hay comentarios :

Publicar un comentario